Totes aquestes paraules sembla impossible que puguin anar juntes. Però per uns instants va ser així. El 17 de gener vaig assistir a una preestrena de teatre que alhora era un experiment en comunicació o difusió.

Una nova tríada: Teatre, Tensió i Twitter.

L’obra: Íncubo

Íncubo és tant un vampir com un malson, i amb aquestes accepcions terminològiques ens intenta fer ballar el cap el director de l’obra, Àlex Mañas.

Es tracta d’una obra que busca sembrar la tensió entre el públic. No exempta d’ensurts ni de personatges intrigants que podríem creuar-nos en qualsevol cantonada.

Un estructura lineal en el temps però que alhora juga amb recursos típics d’un mitja pregravat. En ocasions la cinta s’encalla o potser són els nostres pensaments o malsons els que fan aquests enganys a la ment.

De l’argument millor no dir-ne gaire cosa perquè sinó desvetllaríem la gràcia de la història en la qual un ha d’anar-hi entrant poc a poc, amb cada revelació i cada paraula dels seus actors. Això si, aneu preparats per sortir amb noves coses en les que pensar. En quin serà en realitat el final.

Els actors al meu parer són força encertats en la seva interpretació. Han sabut transmetre sensacions, i fins i tot, por cap a algun dels personatges. La por a la innocència i a la amabilitat extrema.

Els sentits a escena. Una de les coses que em va agradar més de l’obra va ser com els sentits es veien involucrats a escena. Els sons, els efectes apujaven la tensió i li donaven un caràcter especial però també l’olor ens fa més creïble aquest malson. En plena tensió crits, sorolls, música clàssica, i olor a pólvora et fan entrar més en situació.

L’experiència de comunicació on-line

En un intent per promocionar l’obra i basant-se en l’inicial i infal·lible boca-orella neix una proposta de la que va ser un plaer formar-ne part. D’entrada agrair a la organització que comptessin amb mi per a aquest experiment.

Parlo d’experiment perquè realment és quelcom que no s’havia fet mai abans, com a mínim a Europa i que en tinguem constància.

Un cop arribats al teatre, tot i que la gravació ens demanava com a cada obra apagar els dispositius mòbils, l’organització ens repartia un paperet amb les paraules clau per emprar la wifi del teatre. L’encarreg era twittejar allò que ens transmetes l’obra. Les consignes era no descriure literalment el que hi succeïa però si allò que ens semblava o ens transmetia.

Amb aquestes indicacions i mentre anaven passant coses a l’escenari la platea no era immòbil com de costum sinó que participava relatant a l’exterior el que estava vivint. Però no només això sinó que es comunicava amb la resta de butaques de la sala contagiant-se les seves emocions.

Si bé és cert que en una obra tensa com aquesta la fugida a través del mòbil ajuda a alleugerir el patiment i per tant podria allunyar-nos de la intenció original de l’obra, no ha resultat gran molèstia ni distracció.

De fet, després de comentar-ho amb els actors, ells han patit poc amb aquesta platea especial. Per a ells, només “hi havia més cares il·luminades del normal”. Perquè no ens enganyem, tot i que esta prohibit sempre hi ha algú que mira el mòbil en algun moment donat.

De l’abast i les sensacions dels espectadors ens en podem fer una idea seguint el # : #incubo a twitter on, a més de les sensacions piulades pels espectadors el dia de l'”experiment”, també podrem trobar el ressò que ha tingut als mitjans ja que s’hi van publicant les noves entrades. Com per exemple el reportatge de BTVnotícies. De la mateixa manera a Facebook també ha tingut repercussió ja que ha estat un dels mitjans on difondre i organitzar aquest esdeveniment comunicatiu i alhora difusió de l’obra.

D’experiències com aquestes crec que és com es fan avançar les innovacions. Fent petites transgressions que permetin fer coses que no s’han realitzat abans i que en el fons ens demostren que potser no són del tot dolentes i que fins i tot se’n pot treure profit.

També és cert que entre els presents a la iniciativa hi havia una mena de pacte de confiança i respecte vers els actors i l’obra. Si aquesta permissivitat s’obrís al gran públic és possible que arribés a ser contraproduent en alguns casos. Em refereixo amb això a gravacions no consentides, fotografies no autoritzades o desvetllament de finals.

Per tant, per seguir amb iniciatives d’aquest tipus i seguir innovant en els camps de la comunicació i el real time sense que es perdi l’encant de les coses i els misteris dels directes hem de trobar les maneres de poder confiar en els assistents.

Si els que llegiu aquest post heu vist l’obra us convido a comentar aquest post 🙂 i si no l’heu vist, que en penseu d’iniciatives com aquestes?