El passat mes de febrer vam endinsanr-nos en una nova iniciativa comunicativa i teatral.
Tot té el seu precedent i en aquest cas va ser la experiència #íncubo . Tot i diferències notables semblava una difusió semblant a l’anterior però, de mica en mica, va anar marcant certas distàncies. La criatura #twitteatre es va fent gran i cada cop més madura.
En aquest cas l’escena es situava al Romea, qui sembla ser que, a partir d’ara, dedicarà certs dies i espais a aquest tipus de comunicació de les seves obres, a través d’un Twitcol·loqui. Val a dir, que això ens alegra molt als que podem col·laborar en aquesta tasca.
A escena hem passat de 4 actors/personatges a una obra de 6 actors i actrius que realitzen 8 personatges.
Passem d’una obra escrita d’un autor actual (Àlex Mañas) a un Shackespeare i tot el que la seva adaptació implica (traducció, adaptació, vers, actualització).
Del temps actual en el que transcorren un quants dies, a tota una vida portada de segles anteriors a l’actualitat amb metàfores sobre el pas dels anys incloses.
Efectes musicals i sonors molt integrats vers música en directe.
Tot això per dir que les diferències van ser moltes i en molts aspectes. I això crec que va portar a diferències en l’enfocament de la qüestió comunicadora.
En aquesta ocasió, tot i que teniem permís per a poder twittejar mentre els actors eren a escena no era l’encàrreg principial (com en el cas d’#incubo). Tot i així, els twitts van ser més aviat pocs, la intensitat escènica no ens permetia treure els ulls d’aquell escenari, i el pati de butaques ple de gent que no era per definició twittera , que per tant podia haver-se molestat, van disuadir-nos una mica.
Un cop acabada l’obra, que tot i que li queden pocs dies en cartell (13/03) recomano per l’energia que transmet i per que val la pena de veure, vam iniciar el Twittcol·loqui amb els actors, els músics i la directora d’aquest muntatge. Encara impactats per l’escena, ens va costar arrencar les primeres preguntes però tot plegat va anar agafant caliu i crec que tots en vam aprendre alguna cosa. El públic/comunicadors sobre l’obra i tot el seu voltant i els actors sobre Twitter i les tecnologies de la informació i la seva influència des de la xarxa.
Pensaments a mode de conclusions:
De l’obra:
– Em va fer il·lusió veure el Dani Nel·lo a escena, debilitats de quan era una nena, i a més remarcar el paper de la música en directe que ajuda a donar la intensitat precisa a cada moment.
– Gran adaptació al català d’aquest text a càrreg de Joan Sallent
– Per mi el desenllç de les darreres escenes és massa ràpid, sobretot en relació a la resta del muntatge i no ajuda a entendre el gran número d’accions implicítes en gestos simbòlics i que no s’expressen claramet que poden conduir a la confusió.
– Bon ús de les metàfores d’espai i temps. L’audiovisua0l a escena en petites pantalles com a atmosfera suggerida és un detall que s’aprecia.
– Inici de l’obra amb un toc una mica “cinematogràfic” i algunes inclusions durant l’escena amb tocs surrealistes de cançons o somnis. Barreja d’arts i estils.
– Tractament diferenciat de la veu per donar enfasi o diferència a certes parts del text gràcies als jocs dels micròfons/ no micròfons (fins i tot semblants a veu en off)
– Una direcció per part de Carme Portaceli molt enèrgica i emotiva en cada gest.
– Els actors s’entreguen i regalen la seva energia a dojo. Tot i que no tots els personatges-
Pel que fa a la comunicació:
– Ajuda a fer difusió i a posar de rellevància l’experiència dels que hi són en aquell moment , els que hi han sigut en sessions anteriors i els que hi seran en properes edicions. Unió dels espectadors en l’espai/temps.
– Aconsegueix que en un mitjà digital es parli de quelcom que passa fora d’una pantalla. Estem acostumats a parlar o twittejar mentre veiem una pel·lícula al sofà de casa. Però mai ho havíem fet a una sala. El teatre s’actualitza i puja al carro de la tecnologia, no fent-la entrar a escena (que també) sinó anant a la xarxa a mostrar-se.
– Agrair a @teatre_Romea que ens deixi envair així les seves sales i ens vulgui com a part del seu espectacle, de la mateixa manera que cregui que això serveix per alguna cosa.
– Seria interessant saber quin impacte tenen aquests col·loquis a la sala, i a la venda d’entrades, però segurament aquest impacte li toca analitzar-lo a un altre. De moment saber que se’n parla ja em sebla un bon avenç de transmissió de coneixements i de divulgació.
– Agrair, de nou, als qui organitzeu aquests Twitteatres que compteu amb mi. *^_^*
Unes veus extraordinàries que van refilant cançons que entrellacen les històries que tots coneixem però de manera que ens atrapen i emocionen, i a més, si en tenim ganes, ens faran reflexionar.
“Realidad y peligro, revolución y locura, Marat y Sade, filosofía y acción, política y sexo, el pueblo y el individuo, Brecht y Artaud, Animalario y el CDN. Todos conceptos contrapuestos, contradictorios en si mismos y cuando estàn juntos màs.
Avui toca teatre, anem a veure una història política sobre la democràcia. Basada en la novel·la d’Ibsen que ja s’avançava als seus temps!