Bones festes i feliços somnis

Arriba l’època més controvertida de l’any: El Nadal. Uns l’odien i d’altres l’esperen tot l’any. Uns s’omplen d’il·lusió i esperança, parlen amb arbres i els encomanen els seus desitjos, d’altres es tanquen i no volen ni tastar els grans àpats que les mares, tietes, àvies o germanes els cuinaran.

Sigui com sigui ha arribat el Nadal per posar punt i final a aquest 2013 que hem viscut intensament des del principi i així ho farem fins el final, però només per seguir vivint intensament tots els que vindran. Continua llegint

boniques

Coses boniques…

boniques…per passar una tarda de diumenge, de dilluns o qualsevol moment de la vida. Sóc molt fan de les coses “boniques”. Hi ha coses boniques a qualsevol racó de món, però hi ha llocs on es concentren i es creen aquestes coses.

Des de fa dies se m’acosten a la pantalla, per diferents vies, blocs, botigues on-line, webs, persones, idees que són molt inspiradores. Fa estona que em ronden pel cap moltes coses, com per exemple fer una entrada per cada una d’aquestes pàgines destacant el que més m’agrada, però n’hi ha tantes que crec que ho concentraré en un genèric i segur que en coneixerè més, més endavant per fer més recomanacions.

Continua llegint

Twitter, de xarxa social a fenomen social

Aquest post, abans de començar, auguro que serà llarg. Potser serà difícil d’entendre per als que no siguin usuaris de Twitter, però potser els ajudarà a comprendre una mica més als usuaris d’aquesta xarxa.

M’agradaria parlar de com una xarxa social virtual pot passar a ser una xarxa social habitual dinamitzadora i creadora de teixit social.

Com una aplicació en línia, on es planteja un intercanvi d’informació constant entre usuaris en un espai de 140 caràcters (l’aplicació bàsica no contempla intercanvi de fitxers o imatges, a no ser que es faci a través d’enllaços, des d’aplicacions externes), passa a ser motiu de trobades entre persones afins, generadora de teixit social i organització d’equips o grups de persones o d’esdeveniments, al voltant de Twitter o amb aquest com excusa.

A xarxes com facebook hem traslladat les nostres relacions socials (amics, família, companys de classe…) a la zona virtual. És a dir que aquells que coneixíem en persona han entrat a la xarxa i els hem retrobat a la xarxa social virtual.

Amb twitter el procés sembla l’invers. Hem entrat en una xarxa virtual sols i hem anat trobant gent amb interessos comuns, que parla de coses que ens interessen i poc a poc ens hem anat coneixent i trobant punts de connexió entre nosaltres, persones “desconegudes”, contactes de contactes nostres que anem seguint per que considerem interessants les seves paraules. Això ens porta a pensar que la persona que les escriu també és interessant i que seria interessant conèixer-la.

Un dels secrets de l’èxit a Twitter és la concreció a la que t’obliga la limitació de 140 caràcters i el saber donar-los significat i significació a l’escriure, la rellevància de les paraules i, sobretot, que resultin útils per als que llegeixen, això convertirà aquestes paraules en bons “twits” i als seus autors en twiteros reconeguts, o més seguits.

Els twitteros es segueixen (follow), es responen (@ reply), es recolzen els arguments difonent-los i repetint-los (Re-tweet), des del respecte i nombrant sempre la font original, es diuen secrets (DM missatges directes, privats) en definitiva fan (fem) a la xarxa el que farien amb qualsevol persona coneguda, amb la diferència que en la majoria d’ocasions no és així.

El pas de la virtualitat a la desvirtualització.

Poc a poc i a mesura que es van llegint diàriament, tweet a tweet, es van coneixent cada cop més els uns amb els altres. I és llavors quan es dóna el pas. De forma natural (igual que farien amb qualsevol amic/ga) un dia algú proposa una trobada i es troben diferents persones que no es coneixen personalment però que ho saben casi tot els uns dels altres: hàbits, rutines, gustos, debilitats, viatges, dèries, disgustos, etc. És per això que quan es troben els twitteros no parlen de conèixer a l’altre (com passava anteriorment amb les quedades amb gent de xats o fotolgs) sinó de desvirtualitzar, perquè ja es coneixen força de la xarxa. A més, el fet quotidià de llegir-se a diari, a qualsevol moment del dia, reforça aquesta sensació de coneixença. Fins i tot de nit, pots trobar algú que et llegeix a Twitter.
És cert que en altres sitemes tipus xats o altres xarxes també ofereixen utilitats similars, però la simplicitat i la manera d’organitzar els tweets, el temps i els usuaris ajuda enormement a que es doni el fet socialitzador.

Cal dedicar atenció a la manera d’organitzar trobades, i és que això és quasi una millora a les relacions socials habituals. Utilitzant les etiquetes (# o hashtags) es pot seguir tot el que es diu relacionat amb algun tema o etiqueta, d’aquesta manera quan s’organitza una trobada tothom que hi està interessat se n’informa a través de l’etiqueta que comparteixen. A més, en ser totalment públic qualsevol interessat podria mostrar el seu interès i afegir-se a la trobada, encara que no conegui a ningún dels usuaris. Així, si són experiències d’èxit i la gent en segueix parlant després de la trobada de manera positiva, en les següents edicions d’aquestes trobades (que es repeteixen) s’hi va afegint més gent.
Cal anar en compte també amb la seguretat i tenir en compte que també ens poden estar llegint persones no desitjades, per tant, trobades privades cal gestionar-les a través de missatges directes per evitar-nos sorpreses.

Quan hom ha tingut una bona experiència i la trobada a estat satisfactòria, si la gent que hi ha trobat ha resultat tant interessant com esperava, la tendència és a la repetició. Pura conducta d’aprenentatge adaptatiu, quan una cosa ens proporciona un reforç positiu tendim a repetir-la, i així es van enfortint relacions i es va teixint tota una xarxa de relacions basades en interessos comuns que difícilment s’hagués pogut donar d’una altra manera.

Twitter ha contribuït a trencar el gel. Possiblement hi ha gent amb la que ens creuaríem en algun saló, jornada, festa o concert però no els diríem res perquè no els coneixem. Si ja “ens coneixem” de Twitter només ens falta fer el pas de dirigir-nos a l’altre i saludar-lo (desvirtualitzar-lo). A la pràctica si algun twittero/a va a algun esdeveniment d’aquests, pregunta abans a la xarxa qui hi trobarà i ja concreten com trobar-se. La gent mostra la voluntat de conèixer a la resta de twitteros amb els que comparteix el seu dia a dia.

Perquè resulta positiu l’intercanvi de tuits?

Doncs perquè el tarannà que impera al lloc és el de l’ajuda, resposta, intercanvi, informació, divulgació i respecte. És evident que també hi ha persones que l’utilitzen de manera egoista i maleducada, com a qualsevol lloc, però aquests acaben sent bloquejats o no seguits (unfollow) per la resta. Així, quan un nou usuari hi entra, per norma general, troba gent amable que respon els dubtes i que comparteix pensaments i notícies que a vegades arriben abans a través del twitt a twitt que pels mitjans habituals d’informació (TV, ràdio, premsa, fins i tot les seves edicions digitals…).

Les respostes i la informació ràpida i satisfactòria acostuma a ser allò que un cerca a la xarxa i aquí ho troba gràcies a persones amb cara i nom, i també d’empreses o entitats amb presència a la xarxa. En definitiva les novetats arriben dels protagonistes de la notícia. Aquí també juga un paper molt important la credibilitat que atorguem als nostres contactes de Twitter (això seria tot un altre article).

Els twitejadors són lliures de triar qui volen llegir i per tant quines seran les seves influències i fonts d’informació i, a la llarga, les seves companyies.

El creador de Twitter, Jack Dorsey, la va encertar en triar l’ocell com a icona del servei. Els twitteros (piuladors) comencen volant sols i quan els bufen vents favorables es reuneixen en bandada per volar conjuntament.

Notes mentals

  • Haureu notat que tant als “tuits” com a les “persones que twitegen” els he anomenat de manera diferent en diferents ocasions, i és que no hi ha un acord total per trobar les paraules adequades i cada un fa el que li sembla millor, això si, intentant no caure en insults anglesos o paraules mal sonants. ;P
    A la definició de Twitter de la Wikipèdia podeu trobar els termes utilitzats 😉
  • Cada relectura que faig penso que molts dels punts d’aquest post són susceptibles de ser aprofundits en algun moment. Qui sap si a través de twitter directament.

Seguirem teixint socialment dins i fora de la xarxa i n’aprendrem de tot i de tots.

Twitter i el fenòmen #vistinovist

Tot comença a la xarxa dies abans. Valentí Sanjuan (@valentisanjuan)convoca els twiterus pel programa que es farà a Catalunya Ràdio els dies: 2 i 5 d’abril #vistinovist. I el gran fenómen de les xarxes socials s’ha desencadenat. Ha estat l’inici d’una gran piulada.

El divendres més a nivell descriptiu i amb usuaris de diferents nivells que entenen, o no, el que és i per a què s’utilitza twitter va ser el tret de sortida. Sembla finalment un recurs per popularitzar l’aplicació,  ideal per a començar a comprendre el que significa el microblogging i twitter en si.

Cal tenir present que, si bé és cert que twitter es menja el mercat, hi ha moltes altres xarxes de microblocs muntades de diferent manera però amb la mateixa utilitat, per exemple hi ha microblocs de dins i de fora de l’estat, com el nacional KriKri o de lectura horitzontal com Plurk. Cada un dels quals amb unes prestacions que els diferencien dels altres. Però sembla ser que s’ha acceptat popularment i també per nombre d’usiaris el reialme de twitter. Així doncs ha tocat potenciar-lo.

En tot cas, tornant al programa de ràdio que s’ha encarregat de potenciar twitter, el segon dia toca deixar de banda explicacions de que és o com crear comptes o seguir gent, per donar lloc a fer-ne una crítica i una anàlisi del ús o les avantatges que pot comportar l’ús de twitter i la repercussió que pot tenir en la vida dels seus usuaris.  Jo aquí crec que és on cobra més importància alló de que hi ha tants twitters com usuaris de twitter, que va dir algú durant el programa i que ja em disculparà si no en recordo el nom.

En aquest aspecte val a dir que al programa @vistinovist es va tractar d’una manera lúdica i dispersa, el que també es comprensible en un mitjà d’entreteniment per a una tarda de dia festiu. Tot i així, amb l’excusa del twitter vam poder sentir en antena diferents veus que alguns segueixen i d’altres coneixen, com va ser el cas de la polémica intervenció de Miqui Puig entre d’altres que van descriure com viuen i veuen Twitter.

Pel que fa a l’ús de les xarxes socials no m’atreveixo a més que a donar la meva opinió, com a experiència personal (i també professional) puc dir que no és senzill dedicar les xarxes socials a un sol aspecte de la vida (laboral, personal, amics…) en quin punt s’ajunten o es separen? Realment es poden separar?
Com a mínim sense que en surti influenciat d’alguna manera?
Tots sabem que quan un s’enganxa a aquestes xarxes no les pot apartar fàcilment, i més encara si ja hem sucumbit als encants dels mòbils amb Internet que ens permeren comunicar sempre que la cobertura (sembla un nou Dèu) ens ho permeti.

Les xarxes socials una comença utilitzant-les de manera, això, social, i poc a poc les va utilitzant per crèixer. Si, per crèixer en molts aspectes: ampliar amistats i conexions, ampliar coneixements de la vida en general i sobretot de la professional, descobrir noves influències, aprendre de les experiències dels demés i alhora participar d’aquestes persones compartint aquelles coses que ens interessen perquè potser algú ampliarà amb elles el seu coneixement. Entre aquestes i altres coses que segurament m’oblido a causa del context amb el que em trobo ( de peu al tren redactant amb un dispositiu mòbil, veient com el senyor de davant es treu la sabata, desconsiderat) una va creixent.

Aixó fa gran les xarxes, la immediatesa, la facilitat, la gran repercussió, la llibertat d’ expressió i de les persones que ja no cal que esperin el diari de demà o l’hora del telenoticies a la radio o la televisió i que en la majoria dels casos porta un bany d’algun color polític, ara triem a qui escoltem o llegim i quan però a més també podem ser tots i cada un de nosaltres els generadors d’aquestes notícies en primera persona.

Ara també està bé que es popularitzin aquestes eines ja que no ens enganyem, no tothom hi té accés i si és cert que qualsevol té Facebook i que qualsevol PODRIA tenir twitter, i mira que és més senzill, però no és així.

Perquè?

Nous perquès donaran lloc a nous coneixements.

Sempre en marxa –  by Iphone d’Annits

Noves eines nous motius

Per fi cau a les meves mans un instrument que em permet treure profit del temps que fina ara perdía en transports públics. El més habitual era dedicar aquestes parts del dia a escoltar música, jugar a algún joc, llegue algún llibre, o simplement gaudir del paissatge o de la gent amb la q comparteixo el trajecte.
Des que tinc el nou telèfon mòbil amb connexió a Internet ara no sóc un subjecte pacient sino que puc actuar i transmetre i comunicar qualsevol cosa com si dugués l’ordinador de casa però amb un aparell de 100grs.
És molt possible que a partir d’ara actualitzi de manera diferent. Més sovint, més breu, diferents temes. Noves etapes vitals que impliquen canvis virtuals.
Sobretot és una nova manera d’immediatesa i de plasmació dels pensaments, casi a temps real.

Fotografia del telescopi de l’observatori Fabra

Lluna de dia

La Lluna viu a l’espai immens. Viu entre estrelles juganeres que la distreuen i la fan somriure, però la Lluna està trista perquè li agradaria sentir els ocellets del matí  enlloc dels mussols que els té molt sentits.

Li agradaria veure la gent passejant pels carrers plens de botigues obertes. I sobretot, sobretot, el que li fa més il·lusió és veure la lluentor i els colors de veritat de les coses: les fruites, els arbres,  les flors obertes i no veure-les sempre amb la manta fosca de la nit.

La lluna, amiga de les estrelles, és també molt juganera i ambiciosa i a voltes per satisfer el seu desig treu el cap a la terra quan encara es de dia, però quan ella surt de seguida es fa fosc.

El Sol que és més gran que ella i vol que estigui contenta, un cop cada molts anys, li deixa lloc davant seu, encara que sigui només una miqueta, per a que pugui veure tot l’espectacle del món a plena llum, i els ocells, i els colors lluents, i la gent que passeja, i les flors obertes.

És per això que, de tant en tant, cada molts anys des de la terra veiem un eclipsi de sol, perquè la Lluna pugui satisfer el seu desig i segueixi enllumenant-nos feliç durant moltes més nits.

Anna Inglés

Lluernes a la fosca

En víctor vivia a la ciutat però li encantava quan als estius anaven a la casa de camp. Era lluny de tot el que ell coneixia i tenia molt espai per córrer i jugar amb en Pelut, el seu gos.

En Víctor i la Susanna, la seva germana, inventaven jocs i ajudaven al pare a fer de pagès i treballar la terra.

En Víctor però no volia que arribés la nit. Les nits allà eren molt fosques, molt més fosques que a la ciutat. A més, com eren enmig del camp sentien el llop udolant, les ovellesbalant espantades, el vent bufant  i xiulant ben fort i les fustes de la casa vella cruixint, fent sorolls que atemorien en Víctor. Però llavors, a la seva habitació apareixien uns llums somrients, unes carones que el miraven il·luminades i el feien posar tranquil. Eren un senyal de que la llum tornaria l’endemà.

Ara, en Víctor ja és gran i ja no té por a la foscor. Ja no cal que li recordin que l’endemà la nit haurà passat i ja no va a aquella casa de camp.

Un dia, però, va entrar a una ferreteria i va trobar una “carona amable” en una prestatgeria, apagada, desendollada, esperant que algú se l’endugués i l’endollés de nit per ajudar a algun Víctor, Roger, Maria o Judith a posar-se tranquils mentre esperen que passi la nit.

Anna Inglés

Declaració d'intencions – 30 de maig

Ara fa uns dies que existeix aquest domini d’Annits.com, però no l’he usat gaire.

He reflexionat una mica sobre el rumb que duen les coses i tot i haver importat aquí tots els post de “Ca Nostra” aquest espai poc a poc anirà evolucionant cap a un destí diferent, bé, més que destí un camí diferent perquè a intenció és que això no acabi.

Coses a tenir en compte:

  • El temps, cada vegada el temps és més preueat i costa més de trobar i d’invertir correctament, així doncs disculpin les demores.
  • La correcció, des de la migracio a aquesta nova localització he patit una trnasformació de tots els continguts anterior que han quedat plens de símbols que substitueixen accents entre altres coses, així doncs, el que està estrany poc a poc ho aniré corregint, tot allò nou ja estarà ben escrit i el que quedi malament ja ho disculparan
  • Els continguts, amb els anys he anat aprenent noves coses i noves maneres de treballa i d’utilitzar eines i segurament això es reflectirà, és el meu dia dia, no me’n puc separar.
  • Aparença, l’aparença “default” que té aquesta nova localització té els dies comptats però igual que amb les aplicacions i eines del bloc he de tornar a reintalar, reciclar, i modernitzar. Pel record sempre quedarà “Ca Nostra” en el servidor antic.

esta vida loca…vida?

Val a dir que encara estic impressionada pel titular del diari “Qué” en el que deia que un home havia matat al seu company de d’habitació a un hospital de Lleida a cops de destral.

Si es cert que et poden tocar companys d’habitació insuportables, en habitacions on respirar és possible que molesti al el costat pel simple fet de que està allitat a menys d’un metre de tu. Que si que als hospitals, i més als més antics les condicions són bastant deplorables, i us ho dic per experiència. L’últim més de 2007 he passat més tardes a l’hospital que enlloc fent companyia al meu pare i sincerament hi ha moments que no saps si estas amb ell o amb el del costat o amb la seva família.

Per no parlar de la pèrdua d’intimitat. No hi ha un moment per parlar amb el teu familiar malalt que no hi hagi algú al seu costat. Així és impossible acomiadar-se sincerament o dir paraules dures però necessàries en certs moments.
Tornant a la notícia del diari, es cert que a vegades et poc tocar algun malalt insuportable al costat. Potser que rondini, ronqui o fins i tot que cridi, però arribar al punt de sentir la necessitat de matar-lo? potser se’ls hi ha escapat de les mans això, no?

I el més important…que fa una destral a una habitació d’hospital?

Com pot ser que un malalt tingui una destral a l’habitació? algún familiar li duria no?

LA gent esta desquiciada, no estàs segur ni a un hospital on representa que estàs controlat, i dic representa perquè tinc els meus dubtes, sincers.

Bé simplement volia reflectir certes coses que m’al·lucinen encara avui dia!!!

Annits