En víctor vivia a la ciutat però li encantava quan als estius anaven a la casa de camp. Era lluny de tot el que ell coneixia i tenia molt espai per córrer i jugar amb en Pelut, el seu gos.

En Víctor i la Susanna, la seva germana, inventaven jocs i ajudaven al pare a fer de pagès i treballar la terra.

En Víctor però no volia que arribés la nit. Les nits allà eren molt fosques, molt més fosques que a la ciutat. A més, com eren enmig del camp sentien el llop udolant, les ovellesbalant espantades, el vent bufant  i xiulant ben fort i les fustes de la casa vella cruixint, fent sorolls que atemorien en Víctor. Però llavors, a la seva habitació apareixien uns llums somrients, unes carones que el miraven il·luminades i el feien posar tranquil. Eren un senyal de que la llum tornaria l’endemà.

Ara, en Víctor ja és gran i ja no té por a la foscor. Ja no cal que li recordin que l’endemà la nit haurà passat i ja no va a aquella casa de camp.

Un dia, però, va entrar a una ferreteria i va trobar una “carona amable” en una prestatgeria, apagada, desendollada, esperant que algú se l’endugués i l’endollés de nit per ajudar a algun Víctor, Roger, Maria o Judith a posar-se tranquils mentre esperen que passi la nit.

Anna Inglés