Primavera Sound, Sónar, PopArb, Vida Festival i Cruïlla: 5 setmanes 5 festivals, aquest ha estat l’objectiu no intencionat dels darrers mesos.
Amb la previsió de no anar enlloc espectacular aquest any per vacances, he optat per posar espectacle als meus caps de setmana. Per desconectar, per passar-ho més lleugerament i sempre amb la música com excusa. Continua llegint
Fi de festa Primavera Sound
Per escriure del Primavera Sound tenim molts aspectes sobre els que reflexionar. Les crítiques musicals han cremat per les diferents seccions de cultura i corregut per les xarxes socials. Hem compartit llistats de selecció de concerts de cada assitent, s’ha parlat dels propis assistents als concerts i les seves peculiaritats, etc. Com ho he vist jo, intentaré simplificar-ho. Continua llegint
El cap de setmana passat era ple de música per tot arreu. A Barcelona arrencaven els concerts de Sopa de Cabra (en parlaré al proper post) i les festes majors cuegen encara per tot el territori català, el teatre tenia la seva cita a Tàrrega i a Sant Boi es cel·lebrava el 23è Festival de música Altaveu.
L’altaveu és un festival local que sempre ha donat el seu suport a grups emergents i que sempre han programat majoritàriament a grups d’aquí. Aquest any amb els caps de cartell que tot bon festival havia de tenir aquest estiu (Manel i Antònia Font).
Nosaltres però vam optar per una opció més discreta. Donat que fa poc vam descobrir en Joan Colomo vam voler tornar-lo a veure per saber si ens ratificàvem en les nostres impressions.
Tot i els problemes que vam tenir per arribar, en @cocarroi, la @maihaviaditque i jo al concert (trànsit dens a plaça Espanya causada pels “sopes”, i perduts per Sant Boi, per un cop trobats cercar aparcament) vam fer acte de presència a mig concert dels 4t1a.
D’entrada ens va cautivar l’espai. Cal Ninyo és habitualment una petita sala d’actes que per l’ocasió va enretirar totes les seves files de cadires per deixar una sala de fusta a terra i sostre que donava un espai càlid, acollidor i fins i tot una mica màgic.
Dels Quart Primera podríem resumir dient que és una llàstima no haver arribat a convidar-los mai a donar un concert a casa. Algú sap si encara ho fan? Tot i que ja no tenim l’espai que teníem quan els vam descobrir i ho vam pensar… En fi, ens resignarem a veure’ls de manera convencional.
Una veu bonica i íntima. Un gust sentir l’estona que vam poder sentir.
Tot seguit va començar el concert de Joan Colomo.
Com l’ocasió anterior va sonar tan còmode com en l’altre concert, només que la frescura vam veure que no era tanta, ja que algunes gràcies són repetides com a qualsevol guió de concert. Res greu.
L’escenari és igual, si potser al moog semblava casa seva, Cal Ninyo tampoc no era un lloc estrany (encara que no hi hagués tocat mai no li seria estrany). Els experiemnts amb les veus pregrabades van ser un no parar mentre ens explicava les cançons que tenien al disc, i dic explicàven perquè no totes les va arribar a tocar. És estrany però és així un no sempre té els mitjans en concert que es tenen en una gravació. A causa d’això i per ocupar el temps que els havia estat assignat vam poder escoltar unes versions de Roxette memorables.
Si més no, va ser tot força divertit. Potser ens hauríem de plantejar com dur a terme totes les cançons del disc al directe per poder evolucionar i crèixer, perquè amb el que vam veure, tot i pasar-ho bé, no podem passar a grans concerts.
Realment la coincidència de grans cites musicals en dia i hora (Sopa de cabra a Barcelona, Manel a l’Ateneu de l’Altaveu, …) van fer que la sala estigués més buida del que s’esperava. Però d’altra banda, poques vegades podrem veure un concert amb aquesta intimitat, com entre amics. Bon record de l’Altaveu.
Pel que fa a Sant Boi, potser no tant, recordeu que al principi us deia que buscàvem aparcament? doncs vam deixar el cotxe en un aparcament municipal que tancava a les 24 h , evidentment amb les presses del concert no ens vam adonar i quan vam anar a cercar el cotxe ja estava tancat. Sort dels SantBoians que són bones persones i un usuari de l’aparcament ens va obrir la porta. Mai li estarem prou agraïts!
Us deixo algunes imatges dels concerts gràcies a la Carmen @maihaviaditque .
Un secret a veus, si aneu als seus concerts potser trobeu els Standstill 😉
Després d’un dia de feina començava el viatge de 6 hores en cotxe. Destí: Múrcia. Estrella Levante SOS 4.8
Foto de garzhia
Les 6 hores de camí han fet que no puguèssim veure part del cartell de divendres tarda, però ja ho compensarem. L’arribada una mica tardana gràcies a les instruccions estranyes del nostre GPS, ens porta directe a la Pensió. Pensión Campoy II, a 30 euros la nit d’habitació doble amb lavabo, una envidia, más barato que el camping!!!
Vam trigar en arribar al recinte el que costa deixar les maletes, revisar el grau de netedat de la pensió i esperar que arribi un taxi a les portes d’un hospital.
Un cop als voltants del recinte alguns problemes. A tenir en compte si un dia s’ha de organitzar un festival:
– Cartells informatius!!! i no em refereixo a cartells del estil “Pedazo Temazo” que podíem trobar a patades, sinó cartells que indiquin, l’entrada, el canvi d’entrades per braçalets, o acreditacions. Vam trigar més en saber on estava la nostra cua que en fer-la.
– CAIXERS!! si muntes un festival en un lloc allunyat del centre de la ciutat assegurat de que hi ha caixers i si no, posa un caixer mòbil dins el recinte. La gent gasta si té diners, si no els té no compra!!! dóna’ls l’oportunitat de tenir-ne!!
Una altra possibilitat és tenir màquines expenedores de tickets que funcionin amb targeta.
Un cop dins…
Un cop dins, la organització força bé, escenaris, serveis, poques cues, barres suficients, auditori, carpes cobertes, varietat en aliments i fins i tot un mercat d’articles relacionats amb el festival i d’altres manualitats i merchandising.
Vam patir el concert de Franz Ferdinand que si sonaven bé però la gent estava prou beguda i moguda com per no deixar-nos ni veure ni gaudir del concert, ja que intentàvem no acabar aixafats. Tot i amb això, van repassar els èxits habituals i un final electrònic que, tot i ser més curt, era prou semblant al del concert de Badalona.
Vam sobreviure i vam seguir gaudint de concerts un rere l’altre, intercalats amb estones de ball a la Carpa Jack Daniels que ens va reservar certes agradables sorpreses durant el cap de setmana.
Després d’una primera jornada vam anar a dormir, o ho vam intentar. Múrcia disposa d’una flota de 188 taxistes que havien de transportar unes 40mil persones en certes hores concretes i això complicava molt el trobar taxis lliures.
Després de 3/4 d’hora, per fi, vam trobar un taxi que ens va dur a la nostra pensió per descansar i agafar forces per a les següents hores de festival que quedaven per davant.
Dissabte al matí lluïa un sol d’estiu. Un cafè amb llet i cap al centre a veure una mica la ciutat de Múrcia i gaudir de les seves tapas, servides en campanyes de Caña + tapa = 2 euros!
Després de dues tapes ben bones vam trobar-nos amb la resta d’amics i vam acabar a un bar cridats pel reclam de “Cubo de 12 quintos a 8 euros“, com que la cosa prometia vam quedar-nos-hi però “desgraciadament” no hi havia lloc a la terrassa i vam haver de menjar dins. Aquesta mala sort va ser la nostra salvació en el moment en que de manera inesperada cau sobre una de les ciutats més seques (el riu Segura en mig de la ciutat baixa ben sec) un diluvi acompanyat de pedra i tot. Va estar plovent amb fortes ràfegues de vent durant uns 3/4 d’hora.
Però la pluja para i tornem als concerts (això si, passant per la pensió primer i coneixent un parell de taxistes molt simpàtics!)
Vam veure l’esperadíssim concert de Nada Surf, que per culpa de la pluja van haver d’escurçar un concert que va sonar de meravella, i que va acompanyar una posta de sol força encantadora. Moment “Temazo” quan van tocar una versió de la cançó “Evolución” de Mercromina que inclouen en el seu nou disc de versions.
Després d’això vam fer el nostre pas reglamentari per la carpa Jack Daniels, normalment amenitzada pels Pin & Pon Dj’s que com sempre van fer-nos ballar alegrement en tot moment. Però en aques moment el que estava sonant a la Carpa JD’s era Tachenko en acústic, fora de programa i per sorpresa vam viure un dels moments més màgics del festival.
Després d’això vam veure la resta del festival, Dorian, Love of Lesbian… i fins i tot vam anar a tastar l’anada d’olla de Chris Cunningham però potser era massa complicat d’entendre en un estat mental normal :S
El cansament de part del grup va promoure una retirada a temps, més pensant en les hores de cotxe de l’endemà que en cap altra cosa i així ho vam fer. Vam trucar un dels taxistes simpàtics del migdia, Javier, amb el qual havíem quedat que li seriem fidels i l’esperaríem per tornar a “casa”, i si senyors, en 20 minutets teníem el taxi a recollir-nos a la porta del festival.
Després de tanta activitat l’endemà ens va costar moltíssim aixecar el dia però després del cafè vam agafar la carretera camí de casa. Això si! no ens vam voler perdre l’oportunitat de veure l’Skyline de Benidorm i mare meva!! quin desastre d’herència humana.
Després d’això i de les hores de viatge només quedava un estat d’esgotament que es notava en el silenci dins del cotxe, mentre sonava al cd del cotxe qualsevol música que ens permetes escoltar i descansar o suportar el viatge llarg, camí a la rutina una altra vegada.
