La Lluna viu a l’espai immens. Viu entre estrelles juganeres que la distreuen i la fan somriure, però la Lluna està trista perquè li agradaria sentir els ocellets del matí  enlloc dels mussols que els té molt sentits.

Li agradaria veure la gent passejant pels carrers plens de botigues obertes. I sobretot, sobretot, el que li fa més il·lusió és veure la lluentor i els colors de veritat de les coses: les fruites, els arbres,  les flors obertes i no veure-les sempre amb la manta fosca de la nit.

La lluna, amiga de les estrelles, és també molt juganera i ambiciosa i a voltes per satisfer el seu desig treu el cap a la terra quan encara es de dia, però quan ella surt de seguida es fa fosc.

El Sol que és més gran que ella i vol que estigui contenta, un cop cada molts anys, li deixa lloc davant seu, encara que sigui només una miqueta, per a que pugui veure tot l’espectacle del món a plena llum, i els ocells, i els colors lluents, i la gent que passeja, i les flors obertes.

És per això que, de tant en tant, cada molts anys des de la terra veiem un eclipsi de sol, perquè la Lluna pugui satisfer el seu desig i segueixi enllumenant-nos feliç durant moltes més nits.

Anna Inglés

En víctor vivia a la ciutat però li encantava quan als estius anaven a la casa de camp. Era lluny de tot el que ell coneixia i tenia molt espai per córrer i jugar amb en Pelut, el seu gos.

En Víctor i la Susanna, la seva germana, inventaven jocs i ajudaven al pare a fer de pagès i treballar la terra.

En Víctor però no volia que arribés la nit. Les nits allà eren molt fosques, molt més fosques que a la ciutat. A més, com eren enmig del camp sentien el llop udolant, les ovellesbalant espantades, el vent bufant  i xiulant ben fort i les fustes de la casa vella cruixint, fent sorolls que atemorien en Víctor. Però llavors, a la seva habitació apareixien uns llums somrients, unes carones que el miraven il·luminades i el feien posar tranquil. Eren un senyal de que la llum tornaria l’endemà.

Ara, en Víctor ja és gran i ja no té por a la foscor. Ja no cal que li recordin que l’endemà la nit haurà passat i ja no va a aquella casa de camp.

Un dia, però, va entrar a una ferreteria i va trobar una “carona amable” en una prestatgeria, apagada, desendollada, esperant que algú se l’endugués i l’endollés de nit per ajudar a algun Víctor, Roger, Maria o Judith a posar-se tranquils mentre esperen que passi la nit.

Anna Inglés