Aquest post, abans de començar, auguro que serà llarg. Potser serà difícil d’entendre per als que no siguin usuaris de Twitter, però potser els ajudarà a comprendre una mica més als usuaris d’aquesta xarxa.

M’agradaria parlar de com una xarxa social virtual pot passar a ser una xarxa social habitual dinamitzadora i creadora de teixit social.

Com una aplicació en línia, on es planteja un intercanvi d’informació constant entre usuaris en un espai de 140 caràcters (l’aplicació bàsica no contempla intercanvi de fitxers o imatges, a no ser que es faci a través d’enllaços, des d’aplicacions externes), passa a ser motiu de trobades entre persones afins, generadora de teixit social i organització d’equips o grups de persones o d’esdeveniments, al voltant de Twitter o amb aquest com excusa.

A xarxes com facebook hem traslladat les nostres relacions socials (amics, família, companys de classe…) a la zona virtual. És a dir que aquells que coneixíem en persona han entrat a la xarxa i els hem retrobat a la xarxa social virtual.

Amb twitter el procés sembla l’invers. Hem entrat en una xarxa virtual sols i hem anat trobant gent amb interessos comuns, que parla de coses que ens interessen i poc a poc ens hem anat coneixent i trobant punts de connexió entre nosaltres, persones “desconegudes”, contactes de contactes nostres que anem seguint per que considerem interessants les seves paraules. Això ens porta a pensar que la persona que les escriu també és interessant i que seria interessant conèixer-la.

Un dels secrets de l’èxit a Twitter és la concreció a la que t’obliga la limitació de 140 caràcters i el saber donar-los significat i significació a l’escriure, la rellevància de les paraules i, sobretot, que resultin útils per als que llegeixen, això convertirà aquestes paraules en bons “twits” i als seus autors en twiteros reconeguts, o més seguits.

Els twitteros es segueixen (follow), es responen (@ reply), es recolzen els arguments difonent-los i repetint-los (Re-tweet), des del respecte i nombrant sempre la font original, es diuen secrets (DM missatges directes, privats) en definitiva fan (fem) a la xarxa el que farien amb qualsevol persona coneguda, amb la diferència que en la majoria d’ocasions no és així.

El pas de la virtualitat a la desvirtualització.

Poc a poc i a mesura que es van llegint diàriament, tweet a tweet, es van coneixent cada cop més els uns amb els altres. I és llavors quan es dóna el pas. De forma natural (igual que farien amb qualsevol amic/ga) un dia algú proposa una trobada i es troben diferents persones que no es coneixen personalment però que ho saben casi tot els uns dels altres: hàbits, rutines, gustos, debilitats, viatges, dèries, disgustos, etc. És per això que quan es troben els twitteros no parlen de conèixer a l’altre (com passava anteriorment amb les quedades amb gent de xats o fotolgs) sinó de desvirtualitzar, perquè ja es coneixen força de la xarxa. A més, el fet quotidià de llegir-se a diari, a qualsevol moment del dia, reforça aquesta sensació de coneixença. Fins i tot de nit, pots trobar algú que et llegeix a Twitter.
És cert que en altres sitemes tipus xats o altres xarxes també ofereixen utilitats similars, però la simplicitat i la manera d’organitzar els tweets, el temps i els usuaris ajuda enormement a que es doni el fet socialitzador.

Cal dedicar atenció a la manera d’organitzar trobades, i és que això és quasi una millora a les relacions socials habituals. Utilitzant les etiquetes (# o hashtags) es pot seguir tot el que es diu relacionat amb algun tema o etiqueta, d’aquesta manera quan s’organitza una trobada tothom que hi està interessat se n’informa a través de l’etiqueta que comparteixen. A més, en ser totalment públic qualsevol interessat podria mostrar el seu interès i afegir-se a la trobada, encara que no conegui a ningún dels usuaris. Així, si són experiències d’èxit i la gent en segueix parlant després de la trobada de manera positiva, en les següents edicions d’aquestes trobades (que es repeteixen) s’hi va afegint més gent.
Cal anar en compte també amb la seguretat i tenir en compte que també ens poden estar llegint persones no desitjades, per tant, trobades privades cal gestionar-les a través de missatges directes per evitar-nos sorpreses.

Quan hom ha tingut una bona experiència i la trobada a estat satisfactòria, si la gent que hi ha trobat ha resultat tant interessant com esperava, la tendència és a la repetició. Pura conducta d’aprenentatge adaptatiu, quan una cosa ens proporciona un reforç positiu tendim a repetir-la, i així es van enfortint relacions i es va teixint tota una xarxa de relacions basades en interessos comuns que difícilment s’hagués pogut donar d’una altra manera.

Twitter ha contribuït a trencar el gel. Possiblement hi ha gent amb la que ens creuaríem en algun saló, jornada, festa o concert però no els diríem res perquè no els coneixem. Si ja “ens coneixem” de Twitter només ens falta fer el pas de dirigir-nos a l’altre i saludar-lo (desvirtualitzar-lo). A la pràctica si algun twittero/a va a algun esdeveniment d’aquests, pregunta abans a la xarxa qui hi trobarà i ja concreten com trobar-se. La gent mostra la voluntat de conèixer a la resta de twitteros amb els que comparteix el seu dia a dia.

–Perquè resulta positiu l’intercanvi de tuits?

Doncs perquè el tarannà que impera al lloc és el de l’ajuda, resposta, intercanvi, informació, divulgació i respecte. És evident que també hi ha persones que l’utilitzen de manera egoista i maleducada, com a qualsevol lloc, però aquests acaben sent bloquejats o no seguits (unfollow) per la resta. Així, quan un nou usuari hi entra, per norma general, troba gent amable que respon els dubtes i que comparteix pensaments i notícies que a vegades arriben abans a través del twitt a twitt que pels mitjans habituals d’informació (TV, ràdio, premsa, fins i tot les seves edicions digitals…).

Les respostes i la informació ràpida i satisfactòria acostuma a ser allò que un cerca a la xarxa i aquí ho troba gràcies a persones amb cara i nom, i també d’empreses o entitats amb presència a la xarxa. En definitiva les novetats arriben dels protagonistes de la notícia. Aquí també juga un paper molt important la credibilitat que atorguem als nostres contactes de Twitter (això seria tot un altre article).

Els twitejadors són lliures de triar qui volen llegir i per tant quines seran les seves influències i fonts d’informació i, a la llarga, les seves companyies.

El creador de Twitter, Jack Dorsey, la va encertar en triar l’ocell com a icona del servei. Els twitteros (piuladors) comencen volant sols i quan els bufen vents favorables es reuneixen en bandada per volar conjuntament.

Notes mentals

• Haureu notat que tant als “tuits” com a les “persones que twitegen” els he anomenat de manera diferent en diferents ocasions, i és que no hi ha un acord total per trobar les paraules adequades i cada un fa el que li sembla millor, això si, intentant no caure en insults anglesos o paraules mal sonants. ;P
  A la definició de Twitter de la Wikipèdia podeu trobar els termes utilitzats 😉
• Cada relectura que faig penso que molts dels punts d’aquest post són susceptibles de ser aprofundits en algun moment. Qui sap si a través de twitter directament.

Seguirem teixint socialment dins i fora de la xarxa i n’aprendrem de tot i de tots.