Has sentit a parlar del Sounds For Twitts? Encara no? No et preocupis tot just acaba de començar però sonarà i molt.
Aquesta setmana s’ha inaugurat una nova cita periòdica a la ciutat de Barcelona que permet acostar bandes i músics (sounds) al seu públic, de manera presencial i através de la xarxa (twitts). Continua llegint
Un matí et lleves, et dutxes, et vesteixes, prens un café adormida i casi per inèrcia obres la porta i surts al carrer. Et gires, palpes les claus a la butxaca de la bossa, les treus i tanques la porta amb dues voltes i et dirigeixes a l’ascensor.
Vuit plantes et donen el temps just per desenredar els cables dels auriculars, endollar-los i col·locar cada auricular en una orella.
Surts de l’ascensor, engegues la música de l’iPhone, i obres la porta del carrer. Comença a sonar la música. El sol et toca la cara, somrius, la melodia et fa somriure, és en aquest moment quan despertes i comença el teu dia.
És així com un dia vaig decidir compartir la cançó que em feia somriure i agafar el ritme. Sota el “hashtag” o etiqueta de #wakeupsongs vaig compartir-la i animar la gent que m’oferís les seves que vaig anar emmagatzemant en aquesta playlist de grooveshark:
Encara és oberta a les aportacions i evidentment a fer somriure i despertar qui calgui. Hi ha cançons per despertars més alegres, i d’altres més tranquils o melancòlics, la qüestió és trobar el que vagi bé per cada moment.
Amb aquesta iniciativa vaig conèixer també un altre projecte, molt interessant basat en el mateix concepte: Wake Up Barcelona (@wakeupbarcelona)que podeu veure al seu web ple de cançons dels diferents despertars de la ciutat 😉 de @meritxellmatas
Avui recercant per completar aquesta entrada he descobert encara una altra iniciativa similar que podeu trobar a twitter:
Songs I wake Up to: @wakeupsongs de Chicago
Agraeixo i dedico aquest post a la @nuriavives que vaig re-conèixer (ja ens coneixíem virtualment) a la gala dels Premis Blocs Catalunya i que em va recordar aquest recull de cançons que ens alegren els matins i em va fer pensar en reprendre’l.
A principis d’agost vam passar una part de les vacances a Mallorca.
Com vam comentar-ho via Twitter la gent estava assabentada de la nostra visita a “Sa Roqueta”. En @cocarroi i jo hi seríem 15 dies i des d‘Ona Mallorca van voler aprofitar per convidar-lo a parlar del fenòmen #paraulesmallorquines.
Tot va començar el dia en que en @cocarroi va voler posar a prova els Twitteros mallorquins i els va llançar el repte de recopilar paraules mallorquines, tot twitejant-les amb el hashtag (etiqueta temàtica) #paraulesallorquines. Però bé, millor sentiu la tertúlia radiofònica i estareu distrets durant un parell d’hores escoltant en @benjami (conductor del programa i co-fundador de meneame.net ) i els seus col·laboradors (@tonapou, @sukiweb enre altres) i els altres convidats (creadors de Soopbook, web per editar els teus propis llibres) i una servidora que “passava per allà” a MCA en xarxa.
MCA en Xarxa del dissabte 6 d’agost de 2011 (Àudio- Podcast de l’emisora)
Ona Mallorca és una emisora de ràdio que degut als darrers canvis polítics està propera a ser tancada. Des d’aquí els enviem tot el nostre suport per la feina que fan i esperem que aquesta història pugui tenir un final feliç.
Una cosa més, com haureu sentit a l’àudio, les paraules mallorquines van ser un Trending Tòpic a nivell espanyol al mes de març i ens encantaria poder recopilar-les, i qui sap si gràcies a SoopBook editar-ne un llibre. Avui dia, però, els sistemes de cerca no ens permeten retrobar tuits tan llunyans. Si algú té guardada alguna cerca de llavors o sap com aconseguir-ho, li agrairíem que ho compartís amb nosaltres.
Estudi Nord d'Ona Mallorca
El passat mes de febrer vam endinsanr-nos en una nova iniciativa comunicativa i teatral.
Tot té el seu precedent i en aquest cas va ser la experiència #íncubo . Tot i diferències notables semblava una difusió semblant a l’anterior però, de mica en mica, va anar marcant certas distàncies. La criatura #twitteatre es va fent gran i cada cop més madura.
En aquest cas l’escena es situava al Romea, qui sembla ser que, a partir d’ara, dedicarà certs dies i espais a aquest tipus de comunicació de les seves obres, a través d’un Twitcol·loqui. Val a dir, que això ens alegra molt als que podem col·laborar en aquesta tasca.
A escena hem passat de 4 actors/personatges a una obra de 6 actors i actrius que realitzen 8 personatges.
Passem d’una obra escrita d’un autor actual (Àlex Mañas) a un Shackespeare i tot el que la seva adaptació implica (traducció, adaptació, vers, actualització).
Del temps actual en el que transcorren un quants dies, a tota una vida portada de segles anteriors a l’actualitat amb metàfores sobre el pas dels anys incloses.
Efectes musicals i sonors molt integrats vers música en directe.
Tot això per dir que les diferències van ser moltes i en molts aspectes. I això crec que va portar a diferències en l’enfocament de la qüestió comunicadora.
En aquesta ocasió, tot i que teniem permís per a poder twittejar mentre els actors eren a escena no era l’encàrreg principial (com en el cas d’#incubo). Tot i així, els twitts van ser més aviat pocs, la intensitat escènica no ens permetia treure els ulls d’aquell escenari, i el pati de butaques ple de gent que no era per definició twittera , que per tant podia haver-se molestat, van disuadir-nos una mica.
Un cop acabada l’obra, que tot i que li queden pocs dies en cartell (13/03) recomano per l’energia que transmet i per que val la pena de veure, vam iniciar el Twittcol·loqui amb els actors, els músics i la directora d’aquest muntatge. Encara impactats per l’escena, ens va costar arrencar les primeres preguntes però tot plegat va anar agafant caliu i crec que tots en vam aprendre alguna cosa. El públic/comunicadors sobre l’obra i tot el seu voltant i els actors sobre Twitter i les tecnologies de la informació i la seva influència des de la xarxa.
Pensaments a mode de conclusions:
De l’obra:
– Em va fer il·lusió veure el Dani Nel·lo a escena, debilitats de quan era una nena, i a més remarcar el paper de la música en directe que ajuda a donar la intensitat precisa a cada moment.
– Gran adaptació al català d’aquest text a càrreg de Joan Sallent
– Per mi el desenllç de les darreres escenes és massa ràpid, sobretot en relació a la resta del muntatge i no ajuda a entendre el gran número d’accions implicítes en gestos simbòlics i que no s’expressen claramet que poden conduir a la confusió.
– Bon ús de les metàfores d’espai i temps. L’audiovisua0l a escena en petites pantalles com a atmosfera suggerida és un detall que s’aprecia.
– Inici de l’obra amb un toc una mica “cinematogràfic” i algunes inclusions durant l’escena amb tocs surrealistes de cançons o somnis. Barreja d’arts i estils.
– Tractament diferenciat de la veu per donar enfasi o diferència a certes parts del text gràcies als jocs dels micròfons/ no micròfons (fins i tot semblants a veu en off)
– Una direcció per part de Carme Portaceli molt enèrgica i emotiva en cada gest.
– Els actors s’entreguen i regalen la seva energia a dojo. Tot i que no tots els personatges-
Pel que fa a la comunicació:
– Ajuda a fer difusió i a posar de rellevància l’experiència dels que hi són en aquell moment , els que hi han sigut en sessions anteriors i els que hi seran en properes edicions. Unió dels espectadors en l’espai/temps.
– Aconsegueix que en un mitjà digital es parli de quelcom que passa fora d’una pantalla. Estem acostumats a parlar o twittejar mentre veiem una pel·lícula al sofà de casa. Però mai ho havíem fet a una sala. El teatre s’actualitza i puja al carro de la tecnologia, no fent-la entrar a escena (que també) sinó anant a la xarxa a mostrar-se.
– Agrair a @teatre_Romea que ens deixi envair així les seves sales i ens vulgui com a part del seu espectacle, de la mateixa manera que cregui que això serveix per alguna cosa.
– Seria interessant saber quin impacte tenen aquests col·loquis a la sala, i a la venda d’entrades, però segurament aquest impacte li toca analitzar-lo a un altre. De moment saber que se’n parla ja em sebla un bon avenç de transmissió de coneixements i de divulgació.
– Agrair, de nou, als qui organitzeu aquests Twitteatres que compteu amb mi. *^_^*
Totes aquestes paraules sembla impossible que puguin anar juntes. Però per uns instants va ser així. El 17 de gener vaig assistir a una preestrena de teatre que alhora era un experiment en comunicació o difusió.
Una nova tríada: Teatre, Tensió i Twitter.
L’obra: Íncubo
Íncubo és tant un vampir com un malson, i amb aquestes accepcions terminològiques ens intenta fer ballar el cap el director de l’obra, Àlex Mañas.
Es tracta d’una obra que busca sembrar la tensió entre el públic. No exempta d’ensurts ni de personatges intrigants que podríem creuar-nos en qualsevol cantonada.
Un estructura lineal en el temps però que alhora juga amb recursos típics d’un mitja pregravat. En ocasions la cinta s’encalla o potser són els nostres pensaments o malsons els que fan aquests enganys a la ment.
De l’argument millor no dir-ne gaire cosa perquè sinó desvetllaríem la gràcia de la història en la qual un ha d’anar-hi entrant poc a poc, amb cada revelació i cada paraula dels seus actors. Això si, aneu preparats per sortir amb noves coses en les que pensar. En quin serà en realitat el final.
Els actors al meu parer són força encertats en la seva interpretació. Han sabut transmetre sensacions, i fins i tot, por cap a algun dels personatges. La por a la innocència i a la amabilitat extrema.
Els sentits a escena. Una de les coses que em va agradar més de l’obra va ser com els sentits es veien involucrats a escena. Els sons, els efectes apujaven la tensió i li donaven un caràcter especial però també l’olor ens fa més creïble aquest malson. En plena tensió crits, sorolls, música clàssica, i olor a pólvora et fan entrar més en situació.
L’experiència de comunicació on-line
En un intent per promocionar l’obra i basant-se en l’inicial i infal·lible boca-orella neix una proposta de la que va ser un plaer formar-ne part. D’entrada agrair a la organització que comptessin amb mi per a aquest experiment.
Parlo d’experiment perquè realment és quelcom que no s’havia fet mai abans, com a mínim a Europa i que en tinguem constància.
Un cop arribats al teatre, tot i que la gravació ens demanava com a cada obra apagar els dispositius mòbils, l’organització ens repartia un paperet amb les paraules clau per emprar la wifi del teatre. L’encarreg era twittejar allò que ens transmetes l’obra. Les consignes era no descriure literalment el que hi succeïa però si allò que ens semblava o ens transmetia.
Amb aquestes indicacions i mentre anaven passant coses a l’escenari la platea no era immòbil com de costum sinó que participava relatant a l’exterior el que estava vivint. Però no només això sinó que es comunicava amb la resta de butaques de la sala contagiant-se les seves emocions.
Si bé és cert que en una obra tensa com aquesta la fugida a través del mòbil ajuda a alleugerir el patiment i per tant podria allunyar-nos de la intenció original de l’obra, no ha resultat gran molèstia ni distracció.
De fet, després de comentar-ho amb els actors, ells han patit poc amb aquesta platea especial. Per a ells, només “hi havia més cares il·luminades del normal”. Perquè no ens enganyem, tot i que esta prohibit sempre hi ha algú que mira el mòbil en algun moment donat.
De l’abast i les sensacions dels espectadors ens en podem fer una idea seguint el # : #incubo a twitter on, a més de les sensacions piulades pels espectadors el dia de l'”experiment”, també podrem trobar el ressò que ha tingut als mitjans ja que s’hi van publicant les noves entrades. Com per exemple el reportatge de BTVnotícies. De la mateixa manera a Facebook també ha tingut repercussió ja que ha estat un dels mitjans on difondre i organitzar aquest esdeveniment comunicatiu i alhora difusió de l’obra.
D’experiències com aquestes crec que és com es fan avançar les innovacions. Fent petites transgressions que permetin fer coses que no s’han realitzat abans i que en el fons ens demostren que potser no són del tot dolentes i que fins i tot se’n pot treure profit.
També és cert que entre els presents a la iniciativa hi havia una mena de pacte de confiança i respecte vers els actors i l’obra. Si aquesta permissivitat s’obrís al gran públic és possible que arribés a ser contraproduent en alguns casos. Em refereixo amb això a gravacions no consentides, fotografies no autoritzades o desvetllament de finals.
Per tant, per seguir amb iniciatives d’aquest tipus i seguir innovant en els camps de la comunicació i el real time sense que es perdi l’encant de les coses i els misteris dels directes hem de trobar les maneres de poder confiar en els assistents.
Si els que llegiu aquest post heu vist l’obra us convido a comentar aquest post 🙂 i si no l’heu vist, que en penseu d’iniciatives com aquestes?
Aquest post, abans de començar, auguro que serà llarg. Potser serà difícil d’entendre per als que no siguin usuaris de Twitter, però potser els ajudarà a comprendre una mica més als usuaris d’aquesta xarxa.
M’agradaria parlar de com una xarxa social virtual pot passar a ser una xarxa social habitual dinamitzadora i creadora de teixit social.
Com una aplicació en línia, on es planteja un intercanvi d’informació constant entre usuaris en un espai de 140 caràcters (l’aplicació bàsica no contempla intercanvi de fitxers o imatges, a no ser que es faci a través d’enllaços, des d’aplicacions externes), passa a ser motiu de trobades entre persones afins, generadora de teixit social i organització d’equips o grups de persones o d’esdeveniments, al voltant de Twitter o amb aquest com excusa.
A xarxes com facebook hem traslladat les nostres relacions socials (amics, família, companys de classe…) a la zona virtual. És a dir que aquells que coneixíem en persona han entrat a la xarxa i els hem retrobat a la xarxa social virtual.
Amb twitter el procés sembla l’invers. Hem entrat en una xarxa virtual sols i hem anat trobant gent amb interessos comuns, que parla de coses que ens interessen i poc a poc ens hem anat coneixent i trobant punts de connexió entre nosaltres, persones “desconegudes”, contactes de contactes nostres que anem seguint per que considerem interessants les seves paraules. Això ens porta a pensar que la persona que les escriu també és interessant i que seria interessant conèixer-la.
Un dels secrets de l’èxit a Twitter és la concreció a la que t’obliga la limitació de 140 caràcters i el saber donar-los significat i significació a l’escriure, la rellevància de les paraules i, sobretot, que resultin útils per als que llegeixen, això convertirà aquestes paraules en bons “twits” i als seus autors en twiteros reconeguts, o més seguits.
Els twitteros es segueixen (follow), es responen (@ reply), es recolzen els arguments difonent-los i repetint-los (Re-tweet), des del respecte i nombrant sempre la font original, es diuen secrets (DM missatges directes, privats) en definitiva fan (fem) a la xarxa el que farien amb qualsevol persona coneguda, amb la diferència que en la majoria d’ocasions no és així.
El pas de la virtualitat a la desvirtualització.
Poc a poc i a mesura que es van llegint diàriament, tweet a tweet, es van coneixent cada cop més els uns amb els altres. I és llavors quan es dóna el pas. De forma natural (igual que farien amb qualsevol amic/ga) un dia algú proposa una trobada i es troben diferents persones que no es coneixen personalment però que ho saben casi tot els uns dels altres: hàbits, rutines, gustos, debilitats, viatges, dèries, disgustos, etc. És per això que quan es troben els twitteros no parlen de conèixer a l’altre (com passava anteriorment amb les quedades amb gent de xats o fotolgs) sinó de desvirtualitzar, perquè ja es coneixen força de la xarxa. A més, el fet quotidià de llegir-se a diari, a qualsevol moment del dia, reforça aquesta sensació de coneixença. Fins i tot de nit, pots trobar algú que et llegeix a Twitter.
És cert que en altres sitemes tipus xats o altres xarxes també ofereixen utilitats similars, però la simplicitat i la manera d’organitzar els tweets, el temps i els usuaris ajuda enormement a que es doni el fet socialitzador.
Cal dedicar atenció a la manera d’organitzar trobades, i és que això és quasi una millora a les relacions socials habituals. Utilitzant les etiquetes (# o hashtags) es pot seguir tot el que es diu relacionat amb algun tema o etiqueta, d’aquesta manera quan s’organitza una trobada tothom que hi està interessat se n’informa a través de l’etiqueta que comparteixen. A més, en ser totalment públic qualsevol interessat podria mostrar el seu interès i afegir-se a la trobada, encara que no conegui a ningún dels usuaris. Així, si són experiències d’èxit i la gent en segueix parlant després de la trobada de manera positiva, en les següents edicions d’aquestes trobades (que es repeteixen) s’hi va afegint més gent.
Cal anar en compte també amb la seguretat i tenir en compte que també ens poden estar llegint persones no desitjades, per tant, trobades privades cal gestionar-les a través de missatges directes per evitar-nos sorpreses.
Quan hom ha tingut una bona experiència i la trobada a estat satisfactòria, si la gent que hi ha trobat ha resultat tant interessant com esperava, la tendència és a la repetició. Pura conducta d’aprenentatge adaptatiu, quan una cosa ens proporciona un reforç positiu tendim a repetir-la, i així es van enfortint relacions i es va teixint tota una xarxa de relacions basades en interessos comuns que difícilment s’hagués pogut donar d’una altra manera.
Twitter ha contribuït a trencar el gel. Possiblement hi ha gent amb la que ens creuaríem en algun saló, jornada, festa o concert però no els diríem res perquè no els coneixem. Si ja “ens coneixem” de Twitter només ens falta fer el pas de dirigir-nos a l’altre i saludar-lo (desvirtualitzar-lo). A la pràctica si algun twittero/a va a algun esdeveniment d’aquests, pregunta abans a la xarxa qui hi trobarà i ja concreten com trobar-se. La gent mostra la voluntat de conèixer a la resta de twitteros amb els que comparteix el seu dia a dia.
–Perquè resulta positiu l’intercanvi de tuits?
Doncs perquè el tarannà que impera al lloc és el de l’ajuda, resposta, intercanvi, informació, divulgació i respecte. És evident que també hi ha persones que l’utilitzen de manera egoista i maleducada, com a qualsevol lloc, però aquests acaben sent bloquejats o no seguits (unfollow) per la resta. Així, quan un nou usuari hi entra, per norma general, troba gent amable que respon els dubtes i que comparteix pensaments i notícies que a vegades arriben abans a través del twitt a twitt que pels mitjans habituals d’informació (TV, ràdio, premsa, fins i tot les seves edicions digitals…).
Les respostes i la informació ràpida i satisfactòria acostuma a ser allò que un cerca a la xarxa i aquí ho troba gràcies a persones amb cara i nom, i també d’empreses o entitats amb presència a la xarxa. En definitiva les novetats arriben dels protagonistes de la notícia. Aquí també juga un paper molt important la credibilitat que atorguem als nostres contactes de Twitter (això seria tot un altre article).
Els twitejadors són lliures de triar qui volen llegir i per tant quines seran les seves influències i fonts d’informació i, a la llarga, les seves companyies.
El creador de Twitter, Jack Dorsey, la va encertar en triar l’ocell com a icona del servei. Els twitteros (piuladors) comencen volant sols i quan els bufen vents favorables es reuneixen en bandada per volar conjuntament.
Notes mentals
Seguirem teixint socialment dins i fora de la xarxa i n’aprendrem de tot i de tots.
Potser el titular no et diu res, però va ser un event important a Barcelona.
El dia 30 de Juny va tenir lloc al QLounge de l’Hotel Melià de Barcelona una trobada de prop de 400 persones vinculades a les xarxes socials.
L’event que va ser difós íntegrament per la xarxa va aconseguir posicionar-se en els primers llocs amb més participació ja que aquest esdeveniment va ser llançat per Mashable a moltes seus mundials.
L’essència bàsica de la trobada va ser básicament el Networking i el seu caire festiu sembla que ha estat la clau de l´èxit.
Des de el meu punt de vista i experiència personal, va ser un lloc més on establir el contacte presencial amb aquells que fa pocs dies només coneixiem a la xarxa, desvirtualització com a clau. I és que aquests projectes que arriben d’una o vàries bandes estan fent aflorar i unint tot un teixit de gent que demostra que a Barcelona hi ha moviment, creativitat, predisposició i il·lusió. Tot això, permet a persones utòpiques, com jo, pensar que és possible, el que? TOT!!
Però com valen més les imatges que les paraules us facilito aquí un parell de vídeos de la trobada. Un vídeo de BTV i l’altre d’Àgoranews.
Les imatges parlen per si soles!
Només una nota mental: Si eviteu les càmeres no us preocupeu elles us trobaràn!!
Tot comença a la xarxa dies abans. Valentí Sanjuan (@valentisanjuan)convoca els twiterus pel programa que es farà a Catalunya Ràdio els dies: 2 i 5 d’abril #vistinovist. I el gran fenómen de les xarxes socials s’ha desencadenat. Ha estat l’inici d’una gran piulada.
El divendres més a nivell descriptiu i amb usuaris de diferents nivells que entenen, o no, el que és i per a què s’utilitza twitter va ser el tret de sortida. Sembla finalment un recurs per popularitzar l’aplicació, ideal per a començar a comprendre el que significa el microblogging i twitter en si.
Cal tenir present que, si bé és cert que twitter es menja el mercat, hi ha moltes altres xarxes de microblocs muntades de diferent manera però amb la mateixa utilitat, per exemple hi ha microblocs de dins i de fora de l’estat, com el nacional KriKri o de lectura horitzontal com Plurk. Cada un dels quals amb unes prestacions que els diferencien dels altres. Però sembla ser que s’ha acceptat popularment i també per nombre d’usiaris el reialme de twitter. Així doncs ha tocat potenciar-lo.
En tot cas, tornant al programa de ràdio que s’ha encarregat de potenciar twitter, el segon dia toca deixar de banda explicacions de que és o com crear comptes o seguir gent, per donar lloc a fer-ne una crítica i una anàlisi del ús o les avantatges que pot comportar l’ús de twitter i la repercussió que pot tenir en la vida dels seus usuaris. Jo aquí crec que és on cobra més importància alló de que hi ha tants twitters com usuaris de twitter, que va dir algú durant el programa i que ja em disculparà si no en recordo el nom.
En aquest aspecte val a dir que al programa @vistinovist es va tractar d’una manera lúdica i dispersa, el que també es comprensible en un mitjà d’entreteniment per a una tarda de dia festiu. Tot i així, amb l’excusa del twitter vam poder sentir en antena diferents veus que alguns segueixen i d’altres coneixen, com va ser el cas de la polémica intervenció de Miqui Puig entre d’altres que van descriure com viuen i veuen Twitter.
Pel que fa a l’ús de les xarxes socials no m’atreveixo a més que a donar la meva opinió, com a experiència personal (i també professional) puc dir que no és senzill dedicar les xarxes socials a un sol aspecte de la vida (laboral, personal, amics…) en quin punt s’ajunten o es separen? Realment es poden separar?
Com a mínim sense que en surti influenciat d’alguna manera?
Tots sabem que quan un s’enganxa a aquestes xarxes no les pot apartar fàcilment, i més encara si ja hem sucumbit als encants dels mòbils amb Internet que ens permeren comunicar sempre que la cobertura (sembla un nou Dèu) ens ho permeti.
Les xarxes socials una comença utilitzant-les de manera, això, social, i poc a poc les va utilitzant per crèixer. Si, per crèixer en molts aspectes: ampliar amistats i conexions, ampliar coneixements de la vida en general i sobretot de la professional, descobrir noves influències, aprendre de les experiències dels demés i alhora participar d’aquestes persones compartint aquelles coses que ens interessen perquè potser algú ampliarà amb elles el seu coneixement. Entre aquestes i altres coses que segurament m’oblido a causa del context amb el que em trobo ( de peu al tren redactant amb un dispositiu mòbil, veient com el senyor de davant es treu la sabata, desconsiderat) una va creixent.
Aixó fa gran les xarxes, la immediatesa, la facilitat, la gran repercussió, la llibertat d’ expressió i de les persones que ja no cal que esperin el diari de demà o l’hora del telenoticies a la radio o la televisió i que en la majoria dels casos porta un bany d’algun color polític, ara triem a qui escoltem o llegim i quan però a més també podem ser tots i cada un de nosaltres els generadors d’aquestes notícies en primera persona.
Ara també està bé que es popularitzin aquestes eines ja que no ens enganyem, no tothom hi té accés i si és cert que qualsevol té Facebook i que qualsevol PODRIA tenir twitter, i mira que és més senzill, però no és així.
Perquè?
Nous perquès donaran lloc a nous coneixements.
Sempre en marxa – by Iphone d’Annits
