Xoel López al Teatre Joventut

Divendres passat (5/4/2013) vaig anar, en bona companyia, a veure un concert. Per mi, com molts sabreu, és habitual anar de concert, però reconec que aquest em va tocar la fibra de manera especial.

Feia uns anys que li havia perdut la pista, els seus viatges i vida per Àmerica havien interposat una distància física i tot. Divendres va ser un retrobament amb un desconegut molt present a la meva biografia.

Xoel López, anteriorment conegut per altres projectes com Deluxe o Lovely Luna, ara afronta un nou projecte tot sol. I així és com es presenta a l’escenari. Un home orquestra modern que tot sol, amb uns quants instruments, és capaç de fer vibrar el teatre. Unes cançons a la guitarra i d’altres al teclat acompanyades amb ritmes marcats pels seus peus i mans van anar marcant i canviant el ritme del concert al gust del consumidor.

Un gran primer concert de gira de l’àlbum Atlàntico, molt madur, i en acústic, que desvetlla un inevitable pas del temps mostrat a través de l’evolució de les melodies i lletres.

En Xoel va ser atent i graciós amb els comentaris al públic entre cançó i cançó, però realment es va guanyar el públic quan, un cop finalitzats concert i bisos, amb l’auditori dret aplaudint va tornar a l’escenari (per petició de tots) i amb un repertori no pensat demana que volem que canti, després de diverses peticions defícils d’escollir, va resoldre la situació fent un poupourri de totes les demanades.

Com no, tothom volia escoltar la mítica “Que no” i tot i la dificultat de tocar-la en acústic també va sonar, amb la pell de gallina, vam recordar que ja no era 2003 (any en que es va constituir un himne) si no 2013. Tots som 10 anys més grans, més madurs, més experts i hi ha cançons que formen part de la nostra vida i biografia, que ens van marcar i que ens acompanyen, i que sempre estaran allà i ens faran dibuixar un somriure en sentir-les sonar, això és un fet.